Okupar l’arxiu

“Podria haver-te enviat alguna cosa des del meu telèfon. Veure com s’estén. Com és envaït per altres seqüències, moltes seqüències, com és remuntat, rearticulat, reeditat. Fem confluir i estripem els nostres escenaris d’ocupació. Trenquem la continuïtat. Juxtaposem. Editem en paral·lel. Saltem-nos l’eix. Construïm suspens. Pausa Contraplà. Seguim buscant la primavera.”
Hito Steyerl, En defensa de la imatge pobra.

08018

Aquesta ruta es dibuixa a partir d’una sèrie de coincidències que em porten a reflexionar sobre l’acumulació, circulació i disponibilitat -sense entrar en consideracions legals- de les imatges a Internet i la configuració d’un arxiu audiovisual, i també sobre les possibilitats de la seva lliure reapropiació. A partir de la ruta GRAF del mes de maig, que reflexiona sobre la configuració de subjectivitats a l’entorn digital, prossegueixo el mapa traçat per la seva autora Marla Jacarilla, amb qui coincideixo a El poder de l’arxiu i de la remescla audiovisual, un taller que té lloc a Hangar, coordinat per Ingrid Guardiola i impartit per l’advocat Abel Garriga, el teòric i cineasta Eugeni Bonet i les realitzadores Diana Toucedo i Florencia Aliberti.

Durant els dos dies de la formació, quan començo a rumiar aquest text, aquesta es converteix en una brúixola o millor, un mapa, que em guiarà a través del territori d’okupació de l’arxiu audiovisual de l’artista Kikol Grau, que porta anys col·laborant com a tècnic amb Hamaca, una plataforma de difusió del videoart espanyol, a la qual ens acostarem al final d’aquesta ruta. En una pausa entre intervenció i intervenció a les instal·lacions de Can Ricart, seu d’Hangar i d’Hamaca, em trobo amb Kikol. Li explico que estic pensant a escriure quatre línies sobre l’exposició que li consagra La Virreina Centre de imatge; que han coincidit la inauguració de l’esdeveniment amb el curs sobre reaproiación fílmica, i amb la meva lectura dels condemnats de la pantalla d’Hito Steyerl -preparant per la meva banda una formació per a professorat al MACBA centrada en l’audiovisual contemporani. Kikol em respon que precisament l’artista i teòrica alemanya ha estat una rica font d’inspiració per pensar la seva pròpia producció.

08002

És possible a través de l’okupació audiovisual de la immensa pedrera d’imatges existents muntar una mena d’anarxiu de la història de la transició i del punk a Espanya, no només a través del relat dels seus protagonistes sinó de les seves imatges, reapropiades, o millor okupades?

L’exposició Dame Pank y Dime Tonto revisa la trajectòria de Kikol Grau des de la creació de programes a televisions públiques a la realització de documentals, videoclips o artefactes àudiovisuals de diversa índole i ens convida a pensar l’arxiu d’imatges que ens ofereix per exemple Internet, com un espai susceptible de ser okupat. I a l’exposició, tal com m’havia anunciat Kikol durant la nostra trobada fortuïta, torno a trobar-me amb Hito Steyerl al text biogràfic que puc llegir complet en una fulla de mà, però que també està fragmentat i distribuït a diferents punts de l’exposició. Escrit en primera persona, al text, Grau s’apropia d’algunes cites no solament de la teòrica alemanya sinó també de John Berger, una altra font d’inspiració a l’hora de pensar la seva obra.

A propòsit de la proposta expositiva, en realitzar un recorregut fugaç, sense detenir-me encara a visionar les diferents pantalles i propostes audiovisuals, descobreixo que també l’exposició es pot concebre com un arxiu, en el qual juntament amb la projecció de programes televisius, videoclips, divertits re-muntatges o desmuntatges de pel·lícules mainstream o la seva trilogia de la història del punk espanyol, podem veure la seva col·lecció de consoles de videojocs vintage, còmics, fanzines, vinils -doncs la música és també un component essencial a les creacions de Kikol-, llibres o pòsters de les seves pel·lícules.

080…

Abandono les sales de la Virreina en plena canícula. A 30º a l’ombra fa massa calor com per quedar-me al carrer. El mapa que m’ha portat des d’Hangar fins a la Rambla sembla cobrar vida i traça tantes rutes com barris i cases hi ha a la ciutat. Ventilador, sofà i crispetes. Em connecto a Internet on puc seguir veient a Atlántida Film Fest una retrospectiva de la filmografia de Kikol Grau. A Histèria d’Espanya (2017) i Histèria de Catalunya (2018), un projecte col·lectiu coordinat pel realitzador català que presenta en forma de collage peces de: Carlo Padial, María Canyes, Andrés Duc o David Domingo entre altres cineastes, la Història es trastoca, perd les seves lletres. Ja no és un cos-document sinó un cos malalt-convuls infectat de corrupció política, un cos igualment trastocat. Aquest es compon, sens dubte, d’altres cossos, els envaeix per a una vegada extrets del seu context assimilar-los, transformar-se i esdevenir un organisme nou.

Programes infantils, informatius, fragments de clàssics del cinema espanyol, objectes audiovisuals no identificats procedents d’Internet, pel·lícules gore… serveixen als cineastes que han col·laborat en el projecte per configurar un relat descarnat però no exempt d’humor sobre la nostra història recent, i present. Juntament amb aquestes dues pel·lícules en el festival de cinema on-line, podem veure altres com Moctezuma-Grau descendencia mortal (2017), la recerca de Kikol sobre els seus possibles orígens asteques, que a més ens introdueix en la fascinant filmografia de Jorge Grau. Moctezuma es compon de fragments documentals, ficcionals i entrevistes d’elaboració pròpia així com de diverses seqüències de la història del cinema fantàstic i d’horror, un referent central a la trajectòria de Kikol Grau. De fet, mentre segueixo la indagació de Kikol en el seu arbre genealògic, reapareixen les portades dels fanzines que he pogut fullejar a la Virreina, en què figuren el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges i la Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de Sants.

Encara fa molta calor al carrer. Després de descobrir alguns realitzadors d’Histèria d’Espanya i Histèria de Catalunya sento curiositat per conèixer millor les seves filmografies. Connecto el meu televisor a la web d’Hamaca, que en el seu desè aniversari acaba de renovar el seu web, i també a la d’Apologia/Antologia, un co-comissariat disponible on-line i en DVD del fons fílmic d’Hamaca, una àmplia selecció temàtica a càrrec de Gonzalo de Pedro, Eugeni Bonet, Arturo Fito Rodríguez i Neus Miró. Després de diverses hores submergida en aquest torrent audiovisual, el curs, l’exposició, i la lectura de Steyerl, i l’autobiografia de Kikol sembrada de cites sobre l’ús de les imatges en la contemporaneïtat, semblen confluir en una suggeridora proposta:

Okupem l’arxiu per reivindicar a través de l’apropiació audiovisual la llibertat d’expressió. Fem-nos amb totes les imatges que ens habiten, que habitem. Contestem a allò excessivament brillant amb un udol visual que obri esquerdes per il·luminar nous sentits entre una i una altra imatge reapropiada o usurpada. Fem circular aquests poemes, collages, detritus visuals d’ull en ull. Filmem amb el que tinguem a mà, la indefinició pot ser tant o més bella que una imatge enlluernadora.

Seguim buscant la primavera.

—

Text de Cloe Masotta per a GRAF. Cloe és investigadora, crítica i docent de cinema i art contemporani.