GRAF t’apropa la programació de creació contemporània a Catalunya. L'agenda que suma totes les agendes.

Novembre – Desembre 2018
per Carolina Jiménez

D’inestabilitats i cossos que es continuen

Existeix una foto al compte d’Instagram de l’artista Alba Mayol Curci a la qual no he deixat de tornar gairebé diàriament durant les últimes setmanes de novembre. En ella tan sols es poden distingir tres figures humanes banyant-se de nit al mar. El peu de foto diu “sí a tot_va ser amor”. SÍ a tot, sempre SÍ va ser un taller de Marc Vives per a Hangar en col·laboració amb el projecte Aquí cap un teatre d’Ignacio de Antonio i AH UM que va tenir lloc entre el 5 i l’11 de novembre a diferents llocs de Barcelona. Un espai instituït per a pensar i propiciar les condicions per a “estar juntes” on fos possible preguntar-se críticament què es pot ensenyar? Què, com i per a què volem aprendre? Per què exposar-nos al que no sabem? Per què volem estar juntes? I en últim terme, es pot fer des de l’art? Aquella setmana, entre moltes altres coses, van estructurar un horari, negociar disponibilitats, buscar moments comuns, vam menjar juntes o no, vam beure juntes o no, ens vam tallar el cabell o no, ens vam fer tatuatges o no. Vam estar juntes o no.

La imatge nocturna de la platja correspon a una de les activitats que es van desenvolupar durant el taller. Aquell dia, les persones que van voler o van poder van anar a banyar-se a la Barceloneta. Jo no estava entre elles. D’aquesta manera, la foto de l’Instagram de l’Alba (em) revela que sí, que es pot sentir nostàlgia d’un moment no viscut, però sí compartit. Una nostàlgia en clau afirmativa que sorgiria de la superació dels nostres cossos separats. Perquè, i si els nostres cossos no estan ni junts ni separats sinó que se situen en una altra lògica relacional? Durant aquell no-taller del sí els nostres cossos es van continuar. Els nostres cossos-en-relació més enllà de la dualitat unió/separació. On jo no vaig estar, va estar una altra persona. El que jo no vaig saber, ho va saber una altra persona. El que jo no vaig cuinar, ho va cuinar una altra persona. La foto que jo no vaig fer, la va fer una altra persona… La finitud dels nostres cossos com a condició no de la separació sinó de la continuació va ser la base per a un “estar juntes”, basat en la intra-acció dels nostres cossos singulars i les seves veus diferents, presents o no.

Seguint amb les propostes afirmatives, dies més tard vaig assistir a la conferència que Rosi Braidotti impartia al CCCB entorn del seu estudi sobre la constel·lació de la Post-Humanitat i el seu materialisme “de la carn”. Durant la seva xerrada va convocar dues nocions que des d’aquell moment no han deixat de ressonar al meu cap: la de creativitat epistemològica i la de metaestabilitat. El de metaestabilitat és un concepte que s’inclou en el Posthuman Glossary del qual la pròpia Braidotti –juntament amb Maria Hlavajova– és editora, que recupera la idea de fals equilibri de Gilbert Simondon. Aquest terme designa una situació que lluny de ser estable o fixa, tendeix a l’entropia. Braidotti va apel·lar a aquestes situacions, trobades compartides sota l’acció de pertorbacions externes que evolucionen cap a un estat d’equilibri fortament estable enfront del accelaracionalisme epistemològic i les noves formes de producció per a la producció que emanen del capitalisme cognitiu. Llavors torno enrere i penso en el no-taller del sí, que com escrivia Alba, va ser amor, i potser també una oportunitat tan humil com radical de pensar el possible des de la incertesa del possible. Una situació, un punt mort marcat per la inquietud com a forma d’organització no estable que desplaça i dilata els límits d’allò vivible, malgrat els dictats del sistema en el qual habitem. Com és possible donar consistència i sostenibilitat a aquestes pràctiques de reconfiguració contínua dels límits?

Estat de Malestar (malestar_exuberància_anomalia) de María Ruido és un documental que indaga en una altra de les apories del capitalisme tardà; la patologització i privatització de patiments mentals com l’estrès, la depressió i els desordres d’atenció, amb la finalitat de deixar-los fora de qualsevol esbós sistèmic de fonamentació social. A partir de textos de Mark Fisher, Franco ‘Bifo’ Berardi i Santiago López Petit, així com d’algunes converses amb psiquiatres i persones afectades o diagnosticades, especialment amb el col·lectiu d’activistes InsPiradas de Madrid, Estat de Malestar es proposa com un assaig audiovisual sobre la simptomatologia social i el sofriment psíquic, i sobre quins llocs i accions de resistència podem construir per a combatre-ho. La pel·lícula es va estrenar en el context de LOOP Festival i pot veure’s fins al 13 de gener de 2019 a l’Espai Balcó de l’Arts Santa Mònica.

També sota el paraigua de LOOP Festival s’inaugurava Men in trouble de Antje Ehmann & Harun Farocki a la galeria àngels barcelona. La mostra es planteja com una revisió de la crisi de masculinitat (a la història del cinema) i el masclisme (de Hollywood). A la instal·lació de sis canals que es troba a la sala d’entrada de la galeria, Ehman & Farocki dirigeixen la seva mirada cap als suïcidis dels protagonistes masculins de fins a trenta-vuit pel·lícules. El dispositiu funciona com un videojoc. Fosos a vermell i negre a manera de “game over” donen pas a la següent pantalla. Completen la proposta: “Dubbing”, amb l’escena en bucle, amb doblatge en tres idiomes, del mític soliloqui de Robert De Niro enfront del mirall, i “The Double Face of Peter Lorre”, un documental rodat per Farocki i Felix Hofman als vuitanta que reconstrueix els alts i baixos de la carrera de Lorre. Fins a l’11 de gener de 2019.

Aquest mes es presentava per primera vegada a Barcelona Anarxiu sida d’Equipo re (Aimar Arriola, Nancy Garín i Linda Valdés), un projecte de recerca de llarg recorregut que té com a objectiu explorar la dimensió cultural, social i política de l’anomenada “crisi de sida” a l’Estat espanyol i Llatinoamèrica. Un arxiu crític o anarxiu de materials que aborda el VIH/sida no només des del punt de vista mèdic, sinó com un canvi de paradigma visual, afectiu i econòmic en cohabitació amb l’apuntalament de les polítiques neoliberals i dels processos de globalització. Malgrat el seu estatus d’esdeveniment total, Anarxiu sida pren en consideració els factors diferencials que defineixen cadascun dels escenaris en els quals va aparèixer la sida. Així, atès el context barceloní, aquesta exposició que se centra en els anys noranta, té dues línies argumentals: les maneres de fer “esfera pública” i la farmacologització de la vida. A més, durant els mesos en el que estarà activa(da) l’exposició, es desenvoluparan tres casos d’estudi: l’acció del col·lectiu Act Up Barcelona (fins al 14 de gener de 2019), la realització del mural de Keith Haring Tots junts podem parar la sida (del 15 gener al 4 març de 2019) i l’encontre del sida amb l’heroïna (del 5 de gener al 18 d’abril de 2019). Anarxiu sida pot visitar-se a la plata baixa del Centri d’Estudis i Documentació del MACBA fins al 18 d’abril de 2019.

Al novembre també vam conèixer a Verni; una “monstra” viscosa, tèrbola, fosca i tòxica, que es nodreix de les restes d’oli de motor de vaixell que han arribat fins a la costa i s’han dipositat a les roques. Verni també és transparent, delicada, neta i adquireix formes sinuoses i sensuals gràcies a les propietats dúctils del seu altre element principal, el vidre. Verni no és una, sinó moltes. Constitueix un ecosistema, un territori, un organisme que persegueix la reconfiguració radical dels assemblatges de les forces humanes i no-humanes. La “monstra” Verni ha deixat enrere el capitalisme de combustibles fòssils perquè ha sabut girar a temps i evitar la catàstrofe, o potser no ho va fer i és posterior a ella. Verni forma una comunitat del compost* que ha sabut comprendre com heretar les múltiples dimensions del viure i del morir, fent permeable cada lloc i cada corredor ecològic.

Verni és l’assaig conceptual i escultòric que Lara Fluxà ha presentat a l’Espai13 de la Fundació Joan Miró dins del cicle “Un monstre que diu la veritat”, comissariat Pilar Cruz per a la temporada 2018-2019. La proposta qüestiona les formes establertes de concebre la matèria, en un intent de traçar un salt d’una ontologia de la diferència a un moment de composició* que tendeix cap a la imprevisibilitat, el temporal i el múltiple. Verni reflexiona sobre els nous estats dinàmics de la matèria, incrustats en situacions inestables de no equilibri, com a forma de resistència front els imaginaris de la catàstrofe. Pot visitar-se fins al 6 de gener de 2019.

* “Comunitat del compost” és una idea que prenc de Donna Haraway. Apareix a The Camille Story, Children of Compost, una faula inter-espècie sobre un possible món habitable per totes, agents humans i no-humans.

** El de composició és un concepte que recupero d’Isabelle Stengers. Segons ella, els processos de composició sorgirien d’un nosaltres que només pot sorgir de les lluites situades i que requereix que comencem a pensar i actuar no com a subjectes autosuficients sinó a través de vincles asimètrics amb una alteritat no necessàriament humana.

Text de Carolina Jiménez per a GRAF. Carolina és investigadora, comissària independent i periodista freelance.