Juny 2020
per Carlota Grau Bagès

BLA. BLA. BLA*. UNA RUTA FRAGMENTADA

Beneïda cita prèvia.

La meva primera destinació és la galeria Chiquita Room.

Arribo. Protocol Bla. Bla. Bla.*

L’espai presenta un conjunt de taules amb llibres a sobre. Una selecció de publicacions d’artistes basada en l’acumulació d’imatges. Una compilació de compilacions. En aquesta proposta horitzontal, Rosa Lleó i Pedro Torres, ens inviten a posar el cos, no sols la vista.

Sola a l’espai, em guio per la intuïció. Em dono llibertat (ben trobada LLIBERTAT!) per passar d’un llibre a l’altre, segons apetència. M’entretinc mirant, llegint i tocant els llibres. Les imatges com a objecte. La imatge que pot ser tocada, que és viva i que pot envellir. Experienciar des del tacte. Aquell sentit que ara mateix es troba sota el regne de la censura. La censura de la pell. Del CON-TACTE físic. Recordo unes paraules: a l’hora de decidir si has de prioritzar la visió de l’ull o la vivència del cos, prioritza sempre el cos, perquè el tacte és un sentit més antic que la vista i la seva experiència és més essencial. A més, en l’actual civilització audiovisual, l’ull està notablement cansat i corromput. L’experiència del cos és més autèntica, no està marcada encara per l’estetització. (Decàleg de Jan Svankmajer).

Mise en Images és una oportunitat per gaudir de la imatge com a objecte, o l’objecte com a imatge, que permet al visitant crear la seva pròpia narrativa. Una exposició d’imatges on l’experiència rau en el cos de l’espectador; en la seva ubicació, els seus desplaçaments, les seves pauses… i la seva pròpia associació d’imatges. Una delícia d’instal·lació on el temps passa volant.

No estic acostumada a estar tanta estona fora de casa. Torno.

Dies després.

Passem a la fase 1.

Altres espais s’animen a obrir les seves portes.

La segona parada d’aquesta ruta fragmentada és l’exposició Interrogantes Suspendidos o Déjà vu? de Carlos Pazos a ADN Galeria.

Sense cita prèvia. Però sí, bla. Bla. Bla.*

Sola a l’espai expositiu de la galeria. Envoltada d’artefactes construïts per i a través de la composició d’objectes. Materialització del subconscient. De la memòria. De la seva memòria. La de l’artista. Il·lusió òptica. Dalí. Surrealisme. Di vino el artista como esponja. Dadá. Objectes trobats. Vells. Vida. Usats. Sense títol. Cultura popular. Mickey Mouse sense cap. Una bombeta. Y yo… ¿qué coño pinto? Una pila de llibres de la col·lecció “Grandes maestros de la pintura”. Cézanne, el primer. Goya, dins d’un armariet antic. Jackson Pol·lock sobresurt de la pila de llibres. Al costat, una fruitera amb tres taronges. Bodegó. Naturalesa morta. Y yo… ¿qué coño pinto? Estètica kitsch. Molt kitsch. Un insecte sobre un tocadiscs de joguina. Blau pitufo. L’insecte, que sembla un escarabat gegant, roda sobre el disc. Música infantil. Sota l’agulla, l’escarabat desapareix. El disc continua rodant amb el cos de l’escarabat esmicolat. Títol: ¡Al artista lo que merece!

De tornada a casa: descubrí que no hay nada tan terrible como tener que enfrentarse a las pertinencias de un hombre muerto. Los objetos son inertes y solo tienen significado en función de la vida que los emplea. Cuando esa vida se termina, las cosas cambian, aunque permanezcan iguales. (…) Por si mismas, las cosas no significan nada, como los utensilios de cocina de una civilización Antigua; pero sin embargo nos dicen algo, siguen allí no como simples objetos, sino como vestigios de pensamientos, de conciencia; emblemas de la soledad en que un hombre toma decisiones sobre su propia vida: teñirse el pelo, usar una camisa u otra, vivir o morir. Y una vez llega la muerte, todo es absolutamente inútil. (A life in words. Conversations with I.B. Siegumfeldt de Paul Auster)

L’endemà visito Bombon Projects.

Bla. Bla. Bla.*

ORIÉNTAMEHACIAELINTERIOR presenta un recorregut emocional a través d’una tira còmica alternada amb composicions pictòriques sobre paper.

El còmic com a objecte. El còmic com a obra d’art. L’objecte fragmentat. Esquinçat. Artefacte poètic. Aldo Urbano ens proposa acompanyar el descens d’un mono que pinta fins als mars interns de la terra.

El mar en calma. Una explosió. Cossos. Somnis. Sentit de l’humor. Exageració. Comença a ploure. Èxtasis. Elements pictòrics tibetans? El dolor. Una ona. Barreja d’emocions. Oriéntame hacia el interior. La violència. La violència que viu l’artista. Per ser artista? Auto-ficció? Ferides. Psicodèlic? Clímax. Terra. Repeticions. Destrucció. Formes. Aigua. Molta aigua. Negra. Un mono. Un mantra. Oriéntame hacia el interior. Tornar a començar. Un text ple d’ironia i poesia. Al final del recorregut, sense formar-ne part, trobo un altre còmic. Un bosque cuyo incendio se ha extinguido. Un treball anterior de Aldo Urbano. Me’l llegeixo. Anoto a la llibreta: Descubrí que las alucinaciones precisan de una llave. Esta llave es un detalle sutil y a menudo absurdo que desencadenan las visiones. El reflejo del sol en las escamas de un pez.

Encara plou. No tinc pressa per tornar a casa. Crec que m’he enlluernat amb el reflejo del sol en las escamas de un pez.

*Bla. Bla. Bla = Solució hidroalcohòlica. Mascareta. Guants o mocadors de paper.

–

Text de Carlota Grau Bagès, com a resident de La Visiva, per a GRAF. Carlota és artista escènica i audiovisual.