Abril 2020
per Laura Olea López
Aquell dia en què la terra ferma
va ser incerta
tots ens llançàrem a la mar
es va presentar d’imprevist
enrere va quedar la ciutat, un canvi
calia partir.
Aquell dia en què la terra ferma
va ser incerta
tots ens llançàrem a la mar
es va presentar d’imprevist
enrere va quedar la ciutat, un canvi
calia partir.
Dues setmanes enrere quan em van proposar desenvolupar aquesta ruta, vivíem en una situació radicalment diferent al que avui sembla un ‘reality show’ global, inspirat en aquella ficció surrealista de Buñuel, El ángel exterminador. La nostra realitat i sense saber encara fins quan, ens manté confinats a l’interior del nostre habitatge. El més recent senyal sobre els errors de l’Antropocè va portar el missatge en forma de virus.
Barcelona és una ciutat que et convida a caminar. Caminar per la ciutat és una pràctica que he realitzat des que vaig arribar aquí. Els carrers amples, gairebé sempre plans, em fan caminar durant hores sense que percebi el pes dels desplaçaments. Els primers exercicis per a acostar-se a un lloc solen passar en la seva capa més superficial. Una ciutat està plena de punts de llum. Aquells punts recognoscibles que ens situen en el mapa.
La ciutat com a constel·lació de signes ofereix aquests dies la possibilitat de viatjar a l’espai sense abandonar el pla horitzontal. Em dirigeixo al forat sota terra amb un senyal <
Fa un temps rebo la invitació de GRAF per a encarregar-me dels espais d’arts escèniques del context de Barcelona. Ja sigui centrats en l’exhibició o en processos de recerca, cadascun amb les seves maneres de fer, el suposat panorama escènic de la riba més experimental podria resumir-se ara en un mapa dibuixat per…
Torna un any més el Gallery Weekend a Barcelona, aquesta és la seva cinquena edició, i ja tornàvem a necessitar una mica d’adrenalina després de la rentrée de setembre amb Art Nou. Plena de propostes i activitats per veure, vaig a agafar un cafè d’aquests bons per mirar el mapa de totes les galeries i pensar en una ruta possible. No sabria per on començar. Potser pel dormitori de la Casa Vicens.
Escric aquesta possible ruta uns dies abans de les eleccions generals. Sigui quin sigui el resultat, ens tocarà seguir sortint al carrer i desobeir perquè desobeint trobem la manera de repensar-nos i amb la reflexió: l’acció i el canvi.
A la nit hi ha totes aquestes llums que parpellegen. Això ho vaig dibuixar a l’estiu quan veia els fars dels cotxes a la carretera i alguna il·luminació estranya al cel, hi havia cicatrius lluminoses i pedres-esperit. Hi havia una sensació d’aterratge en arribar a la riba amb les últimes forces. Em costava dormir i sortia al porxo a mirar i a quedar-me molt quieta allà en aquella nit que semblava abraçar-te.